El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor!


diumenge, 9 de juliol de 2017

Posem-nos en solfa

Regalar-nos el mirar als ulls.
Estimar la vida com s'estima un germà, i un pare i una mare. El cant de l'aucell que acompanya el pas del temps és sempre el timó de sons interns. Diria mentida si no vegués tendresa on la llavor esclata per donar fruit.
Bevem del veí al regalar-nos l'estar amb...algú. Bevem la gràcia del compartir amb qui l'amistat és ben present. Agraïda per la bellesa que m'acompanya i em vesteix.
Convençuda de la força que el cor exerceix als nostres peus, fent passa amb la mà i el pit ple i, només així, la felicitat és vida per a tu i per a mi.
Contagiós és l'egoisme fet bandera, "malaltissa" és la pèrdua de respecte i poc honest és qui calça un nombre que no toca.
Badallam davant les incongruències d'un món que fa tradició allò que per pocs és bo.
Treballam el cos com a cuirassa, assegurant-nos el filtre del que no entra i tampoc surt.
Posem-nos en solfa!
Un regal que dóna i ens dóna, un present generós que no té més que prendre l'altre per un mateix. Potser, així, creurem que un mirada pot valer més que mil paraules.

dimecres, 28 de juny de 2017

En vers o en prosa

En vers o en prosa, les paraules fan camí. Fou temps enrere en sortir de boca un primer mot, un mos dolç embrió de llengua. Encuriosida pel part de la mare que, en badar per primer cop, cresqué forta a la nostra vora.
Un so com cançó de nadó que amaina la fosca fent de dia la nit. La nit acompanyada d'un ronc proper i d'un sospir estranger.
Embriagada de penombra conegué l'adreça de l'amor sincer, sincer de vers i de prosa. Agafà coratge l'accent i el dígraf en sentir la pau com venç la guerra.
La llengua com a bell embut on llenegar cor endins la saba d'antany. I d'ara, també. És ric el feix que crema a foc lent i no s'apaga, escalfa tardes i matins, i minuts i segons. És crua la maldat sonora com també la crueltat silenciada i em fa por la diferència sonora. Ens pessiga el llombrígol la diferència amb deferència.
I torna l'arrel de la mare i el seu part. La mare llengua que alimenta les cries com un llençol d'estornells vola cel enllà. La llengua és parlada o és silenciada, és càlida o suau, té pèls o senyals. Però neda cap a l'òrgan vermellós.

En vers o en prosa, aspra o fi com riu de sentiment que corre del cim a la vall.

diumenge, 11 de juny de 2017

Alè de mes de juny

Llueix la bandera com sentiment arrelat al pit. Oneja vermellosa la sang de qui treballa la terra i també el blanc silenciós que goteja enmig de qui estima en pau.
La identitat es cava amb puresa i veritat com les mirades dels avis que, estimant sens recel, donen el cor, la mà i el confit de Sant Joan. El confit dolç que passarà de pares a fills si no s'abandona la lluita per la simplicitat. Simple i complicitat, ambdues paraules fan gambes a les portes del precipici de la festa.
I què és per a mi aquesta gresca?
Arrel d'ullastre que creix i enamora a qualsevulla. Brot que pot florir segons el reg. Sant Joan són les pigues en un rostre somrient d'un infant i les arrugues amb solc d'aquell que és savi. També la bulla agermanada i l'alegria a galop. 
Sentint-me gelosa del tarannà poc sorollós i de l'esclat arran de pell. Quantes flòbies són les que sí han de deixar rel.
La sort depèn del camí escollit, el camí curt del llop o el pausat del cistell ple de fruit.
Quin foc prendrà l'espurna que tenim al nostre abast?
Anhel d'un Sant Joan bo per qui ho llegeix, i per la resta. Sense deixar per ensoldemà el past que ja tova i no s'atura.

Bones festes!

diumenge, 4 de juny de 2017

Vestida de nit

I de nou, gràcies per vestir la nit de bellesa - Sílvia Pérez Cruz i el gran quintet de corda.

I la mar les esborrarà.
Un dia el món plourà veritats on la terra amb el seu verd més brillant enamorarà totes les petjades.
Agraïr des del cor la nit cridanera que es va coure sota la fosca del negre vespre.
Sentint-se infidel per absorbir les gotes d'amor, es lloava l'art del saber donar.
Vam collir la rosella, la flor vestida de gala, vestida amb cinc pètals que abrigaven tota emoció.
Era un atac de valents combatents contra indefensos cossos que rebien cops de puny. D'un puny que ens abraçava les entranyes i s'hi volia quedar.
Quina estranya sensació aquesta guerra de pau! Bellesa de parella de mots.
Tan de bo l'art de la vida arreli a dins nostre, coratjós i ferm.
La corda i el poal, la música i la persona broten paral·lelament amb força cercant la llum, aquell camí empedrat que ens duu a Santa Àgueda, tan sols per observar i sentir.
Tan sols, vol dir més i no manco quan els punts suspensius formen la línia que es ressegueix fent camí.
Pintar dins o pintar fora, la mar ho esborrarà.
La gràcia de la flor de cinc pètals venç el nostre escut, amb la sort, llavors, de trobar abric sota els seus sons. I no el sau de primavera que ens fa falta de nit i ens sobra de dia, sinó el regal que entra, ens besa i ens arranja el descosit.

dimecres, 31 de maig de 2017

Benvinguda

Era l'any 2012 quan "De mec de mec" es va tancar i després d'un temps, ara, vol renéixer. Esperant omplir de paraules el món que ens envolta, amb cura, calma i amb la pausa de qui no té frissera.

- -

Quan parlen de vida,
parlen d'un perdó filtrat en els silencis,
d'una boira que acarona la mar blava
i d'un vent que escampa fulles i pensaments al cel.

És terra banyada als peus,
foc a les tardes d'hivern
i nuesa en les paraules.

Quan parlen de vida, 
parlen de bellesa al cor,
de flors de colors que amaguen rostres somrients
i llàgrimes vives que broten d'un pit obert.

És un llençol farcit de dies d'amor,
sal als vidres després d'un dia ventós
i un oratge que recorda certes olors.

Quan parlen de vida, 
és per a mi, orgullós destí d'ànimes perdudes,
és caragol fent camí sota pluja,
és camp verd, vermell i ocre de tardor.

Quan parlen de vida,
parlen d'una ametlla torrada a les dents,
d'una veu que ressona tendresa
i d'una abraçada que galopa pell avall.

És el cant de la lluna a les nits,
un alè avergonyit,
una arruga al front
i un bes als ulls a mitjanit.