El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor!


dijous, 8 de febrer de 2018

Pedres que esgoten

Li hagués pogut contestar, li hagués pogut dir que aturés, li hagués pogut dir que n'hi havia prou. Però semblava irreal, no va saber aturar-ho i se'n va emportar la motxilla de pedres a ca seva.
Mirada perversa, ulls que penetren i paraules que fan mal. Éssers que, duent un llençol de superioritat a sobre, caminen fent passa al damunt de l'altre, trepitjant-lo, emboirant-lo, fent-lo petit.
Lladrava vocables ferotges que eren insults, mirades que eren inquietants, somriures que eren falsos i gests amb delicadesa absurda. Va esmicolar, aixafar, no va deixar ser.
I després, a casa, va desfer la motxilla de pedres traient-les una a una. Va intentar deixar-les anar, esborrar-les, però... Les pedres amb el pas del temps es desfan, no?
Calla, escolta, observa, entén i posa't com un igual. Potser l'erosió sigui prou gran com per evitar-li el camí.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Ser des del fet

La guitarra sona i enceta el mes de desembre, gèlid i ploraner al cel.
La llenya cruix com el pas del temps. Veig els avis grans com troncs de roure, sent els rupits com salten damunt les basses, les escudelles plenes a vessar d'escalfor, les galtes fredes dels passejants d'hivern i les peuades, enterra, buides de renou.
El silenci és present ja entrada la fosca, caminem!
Arreuaria els vestits de gala per lluir-los en saber-ne merescuts. Ens creim poetes, sabedors de paraules i d'emocions, però som els perduts entre els mots. Els guanyadors entre la farsa.
Brindem per la paraula que vesteix un fet, pel verb que vol dir acció, pel sentiment que guareix un plor, per la veritat realitzada i no tan sols pensada. Unim, com el vent del nord, el conèixer i saber amb el sentir.
Caminem amb l'aire fred a la cara, les estrelles al cel, la terra als peus i omplim de fets les nostres paraules. Vergonya que ens fa ser sense ser.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Entre tu i jo

L'espera. L'afany de voler saber més ràpid del que la nostra ment processa. Informacions, consells, paraules, i més paraules. I més paraules. Triplicades les possibilitats, se'ns escapen les veritats, les essències aquelles que si no oloram, s'esfumen carrer avall. Immediatesa en rebre i en donar.
Aturem. Pausa.
Plaer de seure amb tu.
Escric una carta. Paper en blanc i bolígraf. Agradable sensació. És fosc a fora, agafada de la mà sent com salt sobre les teulades i endins les meves lletres al cor de l'altre.
Escric per a tu. Només per a tu, amic, parella, company, enyor, perfum. Tu. Una carta escrita a braó per compartir el jo real, el jo perdut, el jo feliç, el jo desordenat. Però el jo.
Escric una carta. Em prenc temps per contar-te, potser escolti música, potser tengui la llum encesa, potser tengui el nas vermell, potser algú ho trobi absurd. Potser hi hagi silenci.
L'espera. És temps perdut el viatge de les paraules cap al seu destí? Són dies, fins i tot, setmanes. Mar, o aire, o terra, fins que arriba.
Escric una carta, amb cura, personalitat i confiança.


        Obr la bústia i et veig.
        T'abraç i et llegesc.
        La il·lusió em penetra la panxa i els ulls.
        Olor, pols, tacte.
        Gràcies.
        Una abraçada per a tu, també.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Ben espanyat

I s'ha espanyat ell tot sol. Ja avisaven a Sant Pere del seu fanatisme, que de tant espanyol que era,  s'espanyaria ell tot sol. I diumenge, alguns, van voler seguir, malauradament, el seu exemple.
Mai, no em representa, i no ens pot representar mai un home que creu amb la desmesura i la lluita amb sang per pacificar i crear llibertats pel poble. El seu discurs mostra una incoherència que no es pot acceptar.
Més enllà de idees i identitats polítiques, de bàndols, la bruta manya del senyor i la poca "professionalitat" i "proporcionada" coherència que ens va mostrar, no fa altra cosa que posar de manifest la poca intel•ligència, entesa en el sentit més ampli, que té el seu equip. I açò és més que preocupant.
És vergonyós, trist, lamentable, pobre d'ànima, irrespectuós.
Raonar, dialogar, voler entendre, empatitzar i escoltar. El que va quedar patent és que hi ha un poble que necessita ser escoltat, i per a què així sigui, fan falta dues veus, la veu de parla i la veu interior. I una sense l'altra, no avança ni deixa avançar.
Ni porra, ni crits, ni cops, ni sang. Humanitat amb capacitat, ganes i decisió de voler, d'una banda i l'altra, parlar. Arribar a aquest punt és patètic.

divendres, 8 de setembre de 2017

Palpant el seu retorn

I no plou. El camp no es banya i els meus peus tampoc.
Volen caure les gotes com les llàgrimes de dol d'aquelles bruixes que es pentinen observant la mar. I que prest es perdran cel avall.
El novè mes arribà a galop entre tro i raig, entre enyorança i alegria. S'obriren les portes d'un setembre que per a molts és partida, besades d'acomiadament i nostàlgia de coca amb albercoc.
Per a molts, trobada.
Les cases, vestides de covardia, s'encongeixen de fora cap a dins, gronxant la tardor i l'hivern, emparant la seva embranzida. Les renous s'empobreixen, engalanades de tendresa, sota les allaus de silenci que omplen i reguen les paus de qualsevulla.
És a prop el ritu del foc que calma les distàncies i encén el record. El record que, afamat, cerca i recerca, estima i venera, la gelosa quietud.
La quietud que mou inquietuds, que no resta quieta i amaga virtuts.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Abric de pau

En silenci.
Quieta la nit i els llençols arran de cos. Els somnis perduts entre la foscor i els ulls tancats.
Perduts.
Ens despertam indefensos al ritme de la vida, a vegades. Altres, agafam les rendes del que som.
En pau.
Restem tots, junts, per l'amor al món. El món en nom de tots.
I bé.
El goig de veure somriure, d'enlluernar-nos pel perfum que trobam en la vida que ens és donada.
Només.
Poder ser l'un i l'altre i ser un mateix.
Cridem que la pau ens banyi el cor, ens adorni el vestit de cada dia i retorni la calma del ser i estar. Del respecte.
Cantem tots.
A l'horitzó que defineix l'entorn de la terra, al futur que resta inquiet pel present. I pel passat.
Deixem les bufetades, deixem el gust pel dolor, deixem les faltes, l'odi. Siguem els mags que transformen la sang, les llàgrimes i el foc.
Deixem la vida de l'altre en pau.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Enlluernats

Tros de terra, i de molt més.
Gust de camp que s'empetiteix a mossegades de monstre, fent el gust regust de pols. La pols d'antany que s'escampa arreu, i més enllà.
Plora la calma que té set, l'arbre que és malmès, el sol que no pot descansar i ploram tots si esteim tot sols.
La mar ens crida a l'hivern amb mots d'escuma per a què guarim el cor i el jaç que ens serveix. Però essent amants de les pedres i del caure, movem el cel i la terra de cap a peus.
I la mar ens neteja el que trepitjam, i la gent riu i la gent corre i la gent es fa la sorda i la gent oblida. I la gent... Potser un dia trepitjarem les nostres petjades perquè la mar haurà preferit la sorra del vesí i no la nostra.
Què farem llavonces?
Beurem escuma passada de rosca, menjarem tomàtigues sense ramallet i enyorarem aquella pols que, creuant l'horitzó, decidí no tornar.
Menorca és tros de terra, i de molt més. Siau benvinguts exclama! Tronen cops de tambor i el ding-dong brama la bona nova fent bullir tota sang!
Amarga incoherència!
Victorioses les llosques dormen arran del mar, endinsant-se en el paisatge. Silencioses, ningú les veu fins que no hi és.
El peixet blau ja no canta sinó esquiva nostres restes, llavors perd la veu i les bimbolles de colors.
I trobam una flor i, darrera aquella mata que l'escalfa, el bany d'una casa que son amo ha perdut. I potser ja no cerca, potser ho va deixar per perdut.
Conquerim el sòl, amb frisseres i lleganyes als ulls, per cridar, als quatre vents, que som els primers d'una cursa contra un mateix. Però qui més frissa més tropissa.
Acampam sense prohibicions la dèria de podrir allò de tots. Podrir i no sembrar, final sense llavor.
Siau benvinguts, benvingut allò que neix, creix i tenim per tresor. Ben(a)vinguts siguem un.