El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor!


dimarts, 17 d’octubre de 2017

Entre tu i jo

L'espera. L'afany de voler saber més ràpid del que la nostra ment processa. Informacions, consells, paraules, i més paraules. I més paraules. Triplicades les possibilitats, se'ns escapen les veritats, les essències aquelles que si no oloram, s'esfumen carrer avall. Immediatesa en rebre i en donar.
Aturem. Pausa.
Plaer de seure amb tu.
Escric una carta. Paper en blanc i bolígraf. Agradable sensació. És fosc a fora, agafada de la mà sent com salt sobre les teulades i endins les meves lletres al cor de l'altre.
Escric per a tu. Només per a tu, amic, parella, company, enyor, perfum. Tu. Una carta escrita a braó per compartir el jo real, el jo perdut, el jo feliç, el jo desordenat. Però el jo.
Escric una carta. Em prenc temps per contar-te, potser escolti música, potser tengui la llum encesa, potser tengui el nas vermell, potser algú ho trobi absurd. Potser hi hagi silenci.
L'espera. És temps perdut el viatge de les paraules cap al seu destí? Són dies, fins i tot, setmanes. Mar, o aire, o terra, fins que arriba.
Escric una carta, amb cura, personalitat i confiança.


        Obr la bústia i et veig.
        T'abraç i et llegesc.
        La il·lusió em penetra la panxa i els ulls.
        Olor, pols, tacte.
        Gràcies.
        Una abraçada per a tu, també.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Ben espanyat

I s'ha espanyat ell tot sol. Ja avisaven a Sant Pere del seu fanatisme, que de tant espanyol que era,  s'espanyaria ell tot sol. I diumenge, alguns, van voler seguir, malauradament, el seu exemple.
Mai, no em representa, i no ens pot representar mai un home que creu amb la desmesura i la lluita amb sang per pacificar i crear llibertats pel poble. El seu discurs mostra una incoherència que no es pot acceptar.
Més enllà de idees i identitats polítiques, de bàndols, la bruta manya del senyor i la poca "professionalitat" i "proporcionada" coherència que ens va mostrar, no fa altra cosa que posar de manifest la poca intel•ligència, entesa en el sentit més ampli, que té el seu equip. I açò és més que preocupant.
És vergonyós, trist, lamentable, pobre d'ànima, irrespectuós.
Raonar, dialogar, voler entendre, empatitzar i escoltar. El que va quedar patent és que hi ha un poble que necessita ser escoltat, i per a què així sigui, fan falta dues veus, la veu de parla i la veu interior. I una sense l'altra, no avança ni deixa avançar.
Ni porra, ni crits, ni cops, ni sang. Humanitat amb capacitat, ganes i decisió de voler, d'una banda i l'altra, parlar. Arribar a aquest punt és patètic.

divendres, 8 de setembre de 2017

Palpant el seu retorn

I no plou. El camp no es banya i els meus peus tampoc.
Volen caure les gotes com les llàgrimes de dol d'aquelles bruixes que es pentinen observant la mar. I que prest es perdran cel avall.
El novè mes arribà a galop entre tro i raig, entre enyorança i alegria. S'obriren les portes d'un setembre que per a molts és partida, besades d'acomiadament i nostàlgia de coca amb albercoc.
Per a molts, trobada.
Les cases, vestides de covardia, s'encongeixen de fora cap a dins, gronxant la tardor i l'hivern, emparant la seva embranzida. Les renous s'empobreixen, engalanades de tendresa, sota les allaus de silenci que omplen i reguen les paus de qualsevulla.
És a prop el ritu del foc que calma les distàncies i encén el record. El record que, afamat, cerca i recerca, estima i venera, la gelosa quietud.
La quietud que mou inquietuds, que no resta quieta i amaga virtuts.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Abric de pau

En silenci.
Quieta la nit i els llençols arran de cos. Els somnis perduts entre la foscor i els ulls tancats.
Perduts.
Ens despertam indefensos al ritme de la vida, a vegades. Altres, agafam les rendes del que som.
En pau.
Restem tots, junts, per l'amor al món. El món en nom de tots.
I bé.
El goig de veure somriure, d'enlluernar-nos pel perfum que trobam en la vida que ens és donada.
Només.
Poder ser l'un i l'altre i ser un mateix.
Cridem que la pau ens banyi el cor, ens adorni el vestit de cada dia i retorni la calma del ser i estar. Del respecte.
Cantem tots.
A l'horitzó que defineix l'entorn de la terra, al futur que resta inquiet pel present. I pel passat.
Deixem les bufetades, deixem el gust pel dolor, deixem les faltes, l'odi. Siguem els mags que transformen la sang, les llàgrimes i el foc.
Deixem la vida de l'altre en pau.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Enlluernats

Tros de terra, i de molt més.
Gust de camp que s'empetiteix a mossegades de monstre, fent el gust regust de pols. La pols d'antany que s'escampa arreu, i més enllà.
Plora la calma que té set, l'arbre que és malmès, el sol que no pot descansar i ploram tots si esteim tot sols.
La mar ens crida a l'hivern amb mots d'escuma per a què guarim el cor i el jaç que ens serveix. Però essent amants de les pedres i del caure, movem el cel i la terra de cap a peus.
I la mar ens neteja el que trepitjam, i la gent riu i la gent corre i la gent es fa la sorda i la gent oblida. I la gent... Potser un dia trepitjarem les nostres petjades perquè la mar haurà preferit la sorra del vesí i no la nostra.
Què farem llavonces?
Beurem escuma passada de rosca, menjarem tomàtigues sense ramallet i enyorarem aquella pols que, creuant l'horitzó, decidí no tornar.
Menorca és tros de terra, i de molt més. Siau benvinguts exclama! Tronen cops de tambor i el ding-dong brama la bona nova fent bullir tota sang!
Amarga incoherència!
Victorioses les llosques dormen arran del mar, endinsant-se en el paisatge. Silencioses, ningú les veu fins que no hi és.
El peixet blau ja no canta sinó esquiva nostres restes, llavors perd la veu i les bimbolles de colors.
I trobam una flor i, darrera aquella mata que l'escalfa, el bany d'una casa que son amo ha perdut. I potser ja no cerca, potser ho va deixar per perdut.
Conquerim el sòl, amb frisseres i lleganyes als ulls, per cridar, als quatre vents, que som els primers d'una cursa contra un mateix. Però qui més frissa més tropissa.
Acampam sense prohibicions la dèria de podrir allò de tots. Podrir i no sembrar, final sense llavor.
Siau benvinguts, benvingut allò que neix, creix i tenim per tresor. Ben(a)vinguts siguem un.




diumenge, 9 de juliol de 2017

Posem-nos en solfa

Regalar-nos el mirar als ulls.
Estimar la vida com s'estima un germà, i un pare i una mare. El cant de l'aucell que acompanya el pas del temps és sempre el timó de sons interns. Diria mentida si no vegués tendresa on la llavor esclata per donar fruit.
Bevem del veí al regalar-nos l'estar amb...algú. Bevem la gràcia del compartir amb qui l'amistat és ben present. Agraïda per la bellesa que m'acompanya i em vesteix.
Convençuda de la força que el cor exerceix als nostres peus, fent passa amb la mà i el pit ple i, només així, la felicitat és vida per a tu i per a mi.
Contagiós és l'egoisme fet bandera, "malaltissa" és la pèrdua de respecte i poc honest és qui calça un nombre que no toca.
Badallam davant les incongruències d'un món que fa tradició allò que per pocs és bo.
Treballam el cos com a cuirassa, assegurant-nos el filtre del que no entra i tampoc surt.
Posem-nos en solfa!
Un regal que dóna i ens dóna, un present generós que no té més que prendre l'altre per un mateix. Potser, així, creurem que una mirada pot valer més que mil paraules.

dimecres, 28 de juny de 2017

En vers o en prosa

En vers o en prosa, les paraules fan camí. Fou temps enrere en sortir de boca un primer mot, un mos dolç embrió de llengua. Encuriosida pel part de la mare que, en badar per primer cop, cresqué forta a la nostra vora.
Un so com cançó de nadó que amaina la fosca fent de dia la nit. La nit acompanyada d'un ronc proper i d'un sospir estranger.
Embriagada de penombra conegué l'adreça de l'amor sincer, sincer de vers i de prosa. Agafà coratge l'accent i el dígraf en sentir la pau com venç la guerra.
La llengua com a bell embut on llenegar cor endins la saba d'antany. I d'ara, també. És ric el feix que crema a foc lent i no s'apaga, escalfa tardes i matins, i minuts i segons. És crua la maldat sonora com també la crueltat silenciada i em fa por la diferència sonora. Ens pessiga el llombrígol la diferència amb deferència.
I torna l'arrel de la mare i el seu part. La mare llengua que alimenta les cries com un llençol d'estornells vola cel enllà. La llengua és parlada o és silenciada, és càlida o suau, té pèls o senyals. Però neda cap a l'òrgan vermellós.

En vers o en prosa, aspra o fi com riu de sentiment que corre del cim a la vall.