El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor!


diumenge, 11 de juny de 2017

Alè de mes de juny

Llueix la bandera com sentiment arrelat al pit. Oneja vermellosa la sang de qui treballa la terra i també el blanc silenciós que goteja enmig de qui estima en pau.
La identitat es cava amb puresa i veritat com les mirades dels avis que, estimant sens recel, donen el cor, la mà i el confit de Sant Joan. El confit dolç que passarà de pares a fills si no s'abandona la lluita per la simplicitat. Simple i complicitat, ambdues paraules fan gambes a les portes del precipici de la festa.
I què és per a mi aquesta gresca?
Arrel d'ullastre que creix i enamora a qualsevulla. Brot que pot florir segons el reg. Sant Joan són les pigues en un rostre somrient d'un infant i les arrugues amb solc d'aquell que és savi. També la bulla agermanada i l'alegria a galop. 
Sentint-me gelosa del tarannà poc sorollós i de l'esclat arran de pell. Quantes flòbies són les que sí han de deixar rel.
La sort depèn del camí escollit, el camí curt del llop o el pausat del cistell ple de fruit.
Quin foc prendrà l'espurna que tenim al nostre abast?
Anhel d'un Sant Joan bo per qui ho llegeix, i per la resta. Sense deixar per ensoldemà el past que ja tova i no s'atura.

Bones festes!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada