El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor!


dimecres, 28 de juny de 2017

En vers o en prosa

En vers o en prosa, les paraules fan camí. Fou temps enrere en sortir de boca un primer mot, un mos dolç embrió de llengua. Encuriosida pel part de la mare que, en badar per primer cop, cresqué forta a la nostra vora.
Un so com cançó de nadó que amaina la fosca fent de dia la nit. La nit acompanyada d'un ronc proper i d'un sospir estranger.
Embriagada de penombra conegué l'adreça de l'amor sincer, sincer de vers i de prosa. Agafà coratge l'accent i el dígraf en sentir la pau com venç la guerra.
La llengua com a bell embut on llenegar cor endins la saba d'antany. I d'ara, també. És ric el feix que crema a foc lent i no s'apaga, escalfa tardes i matins, i minuts i segons. És crua la maldat sonora com també la crueltat silenciada i em fa por la diferència sonora. Ens pessiga el llombrígol la diferència amb deferència.
I torna l'arrel de la mare i el seu part. La mare llengua que alimenta les cries com un llençol d'estornells vola cel enllà. La llengua és parlada o és silenciada, és càlida o suau, té pèls o senyals. Però neda cap a l'òrgan vermellós.

En vers o en prosa, aspra o fi com riu de sentiment que corre del cim a la vall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada